Un any amb aquestes cicatrius de cara, llavis i genolls. Quan les miro no penso en la mala estona que vaig passar al hospital, la llarga espera, la trucada al meu germà explicant-li, i tot el que aquell accident de bicicleta em va comportar.
A dia d'avui, ja en fan 365 dies d'això i quan hi penso, miro enrere i veig tot el què m'ha passat durant aquest temps només penso en SUPERACIÓ. Tirar endavant i mirar la part positiva, que com em va dir el metge:
- Arribes a no dur tota aquesta protecció i no ho expliques.
Bé a vegades la vida et dóna petites empentes i és quan llavors has de saber si caure o seguir endavant. Vaig decidir estar uns dies al llit però no valia la pena pensar-hi. El metge em va recomanar posar una crema especial dues vegades al dia, crec recordar que em vaig arribar a posar fins a crema 6 vegades en un mateix dia. A la revisió dels punts, em va dir que estava sorpresa de la millora, al explicar-li va riure.
Doncs una vegada trets els punts, dents arreglades només quedaven les ferides per cicatritzar. Les miro i fins i tot trobo interessant poder explicar perquè les tinc i d'on venen. Les de la cara quasi bé no es noten i el maquillatge ho arregla, i els genolls de tant en tant es fan notar amb els canvis de temps però el gel "efecte fred amb olor a menta" també alleuja el dolor.
Gràcies a aquell dia miro les coses des de una altra prespectiva, intento no trencar-me el cap per coses que sé que no ténen solució. He après a mirar per mi de tant en tant i aprofitar més cada instant. I sobretot, seguir disfrutant d'Anglaterra encara que el seu temps meteorològic fos en una certa manera, el culpable.
I avui doncs, fa un any escrivia:
Unes hores després de dir fins aviat als meus pares i a l'Arnau, ja estic "recuperada". No em considero molt amiga de les despedides, ja ho vaig tastar el dia que vaig venir cap aquí, deixant una quantitat de gent i coses a Barcelona, Catalunya, casa meva...
Aquí m'esperava una aventura per descobrir. Una gran i magnífica aventura.
Els meus pares i l'Arnau, van arribar amb avió divendres a l'hora de dinar. Va ser un moment de plors, rialles i ganes d'abraçar-nos. Dos mesos i 9 dies que no ens veiem cara a cara. Malgrat jo no he pogut fer ni un petó, i porto la cara feta un mapa, he expressat com els estimo de la millor manera que he pogut.
Dir adéu, o fins aviat no és fàcil. Però encara és més difícil quan has tingut vida a l'habitació i ara et trobes sola.
La part positiva de les coses, sé que des de la distància em cuiden. M'estimen i en un mes i 6 dies estaré allà amb ells.
Tal i com us he dit, no podia fer petons.
Bé, dijous al sortir del pub, vaig agafar la bicicleta. Era primera hora de la tarda. I aquell raig de sol, va fer que em posés les ulleres de sol.
Em disposava a anar a casa, casc, bufanda supergruixuda, guants i tapada fins a dalt.
Un cop vaig començar a pedalar, en uns deu minuts, va començar a caure pedra petita.
Aquella pedra gelada em va costar casi la vida... Vaig intentar frenar, desviant-me al esboranc, tornant a la carretera i finalment caient al terra.
Només pensava en si podia caminar. No sabia on era. Un bon home va veure com em desplomava al terra amb la bicicleta, molt amable em va dur fins a casa amb cotxe. Al arribar a casa, no podia ni plorar. Què havia passat? I quan finalment vaig per mirar-me la cara, ganes de plorar? MOLTES. Llàgrimes? CAP.
La meva cara no era la mateixa. Llavi inflat, dues dents partides, i una dent que havia perdut. Genolls pelats, i un braç esquerra que, malgrat feia molt de mal i costava de bellugar, no trobava cap morat. Ha sigut aquest matí quan ha començat a sortir el morat. I la mida és d'un pam.
Finalment, la mare de la família on estic em va dur al hospital d'urgència. I després de set punts als llavis, i una revisió, em van deixar anar a casa.
Última parada al dentista i a descansar.
Pròxima visita: Demà: Dentista // Divendres: Hospital
Donc gràcies, no sé a qui, o a què. Els metges només feien que dir-me, sort del casc, sort de la bufanda, sort dels guants. SORT, això és el que he tingut. I donc gràcies que si, no he estat al 100 % al venir la meva família a veure'm, però podria haver estat pitjor.
Ara, a reposar una mica. Us informo.
#whiteshoes (modo descanso) .
